por Josep Lluis Notari | Ago 1, 2019 | Uncategorized
Ja fa un any a la "Città Rossa" de
Bolònia, vaig poder aconseguir
aquest llibre del qual ara us faig
una sucosa ressenya:
IL 25 APRILE DOPO IL 25 APRILE.
Els historiadors Paolo Carusi i
Marco de Nicolò estructuren una
obra coral sobre interpretació
històrica d´un fet històric
des de diferents perspectives
culturals i artístiques. Així,
el tema principal versa sobre
quines interpretacions i lectures
s´han donat en les institucions,
la política i la cultura italianes
respecte a què ha quedat i com s´ha
"relatat" el que fou la festa del
25 d´abril, dia de La liberazione
en Itàlia.
Carusi i Nicolò són especialistes
en moviments polítics en la història
contemporània italiana i s´acompanyen
d´Agostino Bistarelli, Marco Gervasoni
i Alessandra staderini (Aquesta
especialitzada en el sistema
econòmic feixista).
Aquestos 4 historiadors i Marco de
Nicolò marquen el primer bloc del llibre
que analitza els discursos institucionals
y polítics dels partits y els seus relats.
Veiem com cada relat s´encabeix o canvia
respecte a cada deseni històric, ja siga
per part del neofeixisme, la democràcia
cristiana, el comunisme o la
socialdemocràcia.
Riccardo Gualdo, Maurizzio Zinni,
Paolo Carusi i Massimo Castoldi, marquen
la 2a part del llibre. La més cultural i
social després d´haver begut de la primera.
Gualdo és un lingüista que analitza la
utilització del lèxic en el discurs i els
seus resultats socials.
Zinni és historiador del cinema i analitza
la intencionalitat en l´època de
cadascuna de les obres cinematrogràfiques
que es varen realitzar. Marca a Roberto
Rosselini com a mestre en aquest tauler
d´escacs sobre: com s´interpreta el 25
d´abril, el partissanisme i les mentalitats.
Carusi analitza la interpretació de la
lliberació del 25 d´abril des del moviment
cutural i polític de la cançó d´autor.
(En una altra entrada la comentarem
de forma pormenoritzada i amb més atenció).
Castoldi finalment, analitza la poesia sobre
els fets, des de la visió d´Alfonso Gatto fins
la més contemporània de Balestrini.
Com a conclusió, la interpretació ha pivotat
sempre sobre els següents relats:
1) II Risorgimento: els democristians sempre
interpretaren el 25 d´abril com a una expulsió
dels germànics com a mal endèmic de la nació
italiana, fet que cohesiona la república italiana,
una fraternitat en contra de l´invasor.
2) La guerra civil: el Partit Comunista Italià
agafa el 25 d´abril com la victòria dels
partissans contra els col.laboradors del govern
feixista de Salò i els nazis, on també s´amaga
una guerra de classes entre els mateixos italians.
3) La gran traició: els neofeixistes parlen de
la gran derrota d´Itàlia a l´interpretar que
la nació no s´allibera sino que passa a ser
presa dels Estats Units o de l´URSS després del
25 d´abril. Llencen també la visió de que hi
hagueren màrtirs que mai s´han reconegut ja que
no eren comunistes.
4) La lliberació: idea sorgida des de la
socialdemocràcia, la democràcia cristiana i
el partit comunista italià a meitat dels 70´.
Pretenen unir a tota la societat amb la idea de
que l´alliberació a partir del 25 d´abril permet
expulsar a l´invasor, crear una constitució de
progrès per a una nova nació i promoure la pau
(en eixe moment els grups armats de diferents
ideologies copaven les interpretacions de què
els havia deixat el 25 d´abril per a le noves
generacions en un moment de crisi)
Fer aquesta lectura sempre et transporta a cada
fet i interpretació, a com funciona el relat,
quina és la veritat que en cada moment es
fonamenta, com els grisos s´acaben imposant a
blacns i negres, i com la interpretació no
cicatritza.....us sona el conte?
por Josep Lluis Notari | Jul 20, 2019 | Uncategorized
M´agradaria en aquesta entrada
comentar un llibre que he acabat
de llegir fa uns dies i que
m´ha portat a alguna reflexió
nova sobre la creació de la nació
italiana i la revisió bibliogràfica
de les teories sobre la mateixa, en
un espai encara en lluita sobre la
seua existència: el Mezzogirono
(El sud de la península Itàlica).
Dal brigantismo al brigantaggio:
la resistenza allo stato moderno
nel Mezzogirono d´Italia
és un llibre d´història escrit per
l´historiador Francesco Papallardo.
Escriptor centrat en la importància
del catolicisme com a nexe d´unió
popular en la conformació i al mateix
temps amb la desconnexió d´una nació
italiana diferent a la del model
Piamontés i contra les reformes de
l´estat liberal.
El llibre es divideix en diferents
blocs:
1)Parla de què és el bandidatge al
Mezzogirono durant l´edat moderna, i
el justifica ja en clau "pronacional",
en oposició a les primerenques "formes
d´estat" imposades per la Corona d´Aragó
i l´Imperi de la Corona Hispànica.
2)Comença a relatar un bandidatge quasi
llegendari per a la memòria popular del
sud de la península (L´autor parla
d´insurrectes), durant el període de la
Revolució francesa. Ell l´explica també
com a resistència acumulada de
contrarevolució i d´unió al voltant
d´aquesta idea en el món rural, i amb la
solidaritat de la cúria eclessiàtica.
Personatges com Fra Diávolo es creuen amb
el nostre imaginari de bandoler andalús i
reialista capellà. Cal destacar la riquesa
dels malnoms de tots els personatges que
Papallardo descriu amb un ús de les fonts
arxivístiques molt acurat.
3)La tercera part la dedicada al Brigantisme,
un moviment contrarevolucionari que beu de
les antigues lluites guerrilleres dels
bandolers i els insurrectes antiliberals que
nosaltres podem comparar fàcilment amb el
carlisme. De fet els catalans Josep Borges i
Rafel de Tristany apareixen com a actors actius
i importants en aquesta guerra interior al
Mezzogirno durant el Risorgimento.
Com a conclusió, l´autor vol desmitificar la
supremacia del materialisme històric per a
explicar eixe "bandolerisme social" que havia
defensat sobre aquestos moviments Eric Hobsbawm.
La seua teoria del bandidatge al brigantisme
formula l´acumulació popular de lluites contra
potències estrangeres que han invadit el
Mezzogirno. Així els moviments rurals contra
la Corona d´Aragó, la Corona Hispànica, el
liberalisme de la revolució francesa o la
Itàlia "Piamontesa" exploten en una
idiosincràcia diferent a la "Italiana del nord".
Pappalardo evoca unaidea de "Confederació
italiana" basada en la unitat contra les
potències estrangeres i a favor del catolicisme
i el legitimisme reial (no posa en dubte els
principis monarquics).
Baix el meu punt de vista no pot despreciar
les teories materialistes de Hobsbawm o Gramsci
sobre el Mezzogiorno, sino aporta la crítica a
les fonts que aquestos utilitzaren. Per una
altra banda, per a extraure la conclusió de la
hipotètica confederació italiana catòlica, sols
es basa amb una font que escrivia des de l´exili
als Estats pontificis. Manca més diversitat
d´arguments. Per contra, aporta molta
informació sobre els diferents bandits
llegendaris i la rica antroponímia popular que
aportaren, els seus discursos i sobretot...les
dades aportades sobre la repressió sobre el
brigantisme, les formes i les tàctiques que
pràcticament crearen un genocidi en el
Mezzogiorno durant els anys 1861-63. Bona
reflexió sobre l´emigració de
l´últim terç de segle cap a Amèrica i la
tradició de violència que acumularen.
por Josep Lluis Notari | Jul 11, 2019 | Uncategorized
Bones a tots i totes, després d´uns
temps sense expressar opinió en aquest
blog, el torne a posaren marxa i ho
faig actualitzant la meua mirada sobre
un tema que vaig engegar amb el disc
anterior "L´Arcàdia de Syntagma",
Grècia com a mirall del nostre possible
futur.
Aquest passat cap de setmana les
eleccions gregues varen castigar a la
coalició de govern que capitanejava
Alexis Tsipras i el que va quedar de
Syriza, i va retornar al poder a Nova
Democràcia,el partit que va portar
conjuntament amb el PASOK a la fallida
de l´estat ja fa uns 5 anys.
Kyriakos Mitsotakis té una majoria
absoluta a l´obtenir 50 diputats més
per ser la 1a força (majoria real no
existent) i que per a les properes
eleccions no deuria ser així pel canvi
en la llei electoral que propicià la
coalició de govern de Syriza. Aquest
"bonus electoral" ha sigut aprofitat per
Casado aqui a l´estat per a
reivindicar-lo com a eina necessària
futura per a desfer governs "impossibles"
de formar per majories. Però Mitsotakis
no és un "outsider" de la política, prové
d´una de les famílies més aparellades al
poder de l´estat de la Grècia democràtica:
son pare (Konstantinos Mitsotakis) fou
primer ministre a la dècada dels 90´, sa
tia ministra d´exteriors i cultura y el
seu nebot alcalde d´Atenes. Kyriakos ja
fou ministre de reforma administrativa
durant l´últim govern de Nova Democràcia
d´Antonis Samaras. Amb un perfil netament
liberal amb estudis financers i de banca
als Estats Units i executor de
privatitzacions(les poques que li queden a
Grècia).
Quan vaig estar convivint a Grècia, ell fou
un dels artífex de la paralització dels
pagaments de les pensions als jubilats, el
retall draconià dels sous als funcionaris,
etc.... Leonidas, un director d´institut de
la població de Ioànina em deia entre el 1r i
el 2n rescat: "què és ser grec? no disposem de
res per a poder dir que ho som, aquest ministre
i aquest govern ens ho ha llevat tot...".
La coalició de Syriza està en la germinació de
la màquina del temps cap a Nova Democràcia? o a
la voluntat de la UE, l´FMI, "els homes de negre"
....han sigut els arquitectes de la lenta agonia?
Podríem parlar, com quasi sempre, d´una suma de
factors:
-
Vot de càstic: la autoanomenada "Classe
mitjana" no ha millorat després de la pujada
d´impostos del govern.
-
Promeses de baixades d´impostos: Mitsotakis
parla d´una reducció de l´impost de societats
d´un 10% i així una reactivació de l´activitat
privada, baixada de l´atur i augment del
creixementeconòmic en un 4%.
-
Fugida del votant jove: no creu ja en Syriza i
ha marxat de Grècia o opta majoritàriament per
l´abstenció.(1/2 joves en Grècia a l´atur, la
resta emigrat)
-
Noves generacions: no recorden qui era Nova
democràcia fa 5 anys i ja en les europees eixe
vot va anar majoritàriament a aquesta formació
(us sona aquesta canço?)
-
: Syriza ha perdut en eixa regió quasi un 70%
per la seua decissió d´acceptar el canvi de nom
de l´estat de Macedònia a Macedònia del nord i
votar a favor de que puguen entrar com a estat
en la UE. La coalició que feia amb el partit
Grecs Independents (partit conservador, religiós
i sobretot dels militars) es va trencar i aquest
partit ha desaparegut.
Tot i aquestos factors, Syriza ha tret un 31, 5% de
vots (molt per damunt del 25% que els donaven totes
les enquestes i números silenciats pels mitjans
espanyols) i Nova Democràcia va obtenir un 39´8%. Els
mitjans ens han mostrat amb comptagotes que un govern
com el de Syriza no ha complit amb les promeses
electorals i ni una línia explicativa i argumentada de
la política executada per Nova Democràcia en tots els
seus anys de govern, malbaratamenti espoli.
MERA 25 entra per primera vegada en el parlament amb un
3´4 % dels vots, el partit de l´exministre de finances
de Tsipras, Yannis Vaorufakis. Lluny dels focus
mediàtics, fou l´abanderat d´un refús a les polítiques
de la Troika quemolt poca gent creu factible, molta gent
ja no el reconeix en una realitat plena de derrotes
electorals i d´impossibles imposats per uns mitjans que
han canviat la cosmovisió del món. El KKE (partit
comunista panhelènic)sense moure fitxa discursiva ni de
praxis des de fa 10 anys, el mateix resultat. L´extrema
dreta canvia de pell peròsegueix representada i la
socialdemocràcia sense rostre ni programa com a tal,
enfonsada.
La professora i companya Niké de l´institut de secundària
públic de Ioànina, ja apostava per "res pot canviar en
Grècia des de que es va perdre la guerra civil i llavors,
vàrem perdre els helens l´últim resquici d´una vertadera
Grècia sobirana i lliure del mapa geopolític". Després
d´eixa frase em donararen un mauscrit de la història de
Grècia contemporània en francès que el guarde com un record.
El vell fantasma de que "no hi ha solució" està més viu
que mai en Grècia per les sensacions, pels resultats
finals....sempre que no es fila prim i es llgeixen els
grisos, benvinguts a les lectures dels Murs Invisibles.
